L’estada de l’Arxiduc Carles a Barcelona

Ir a la siguiente sección
L'estada de l'Arxiduc Carles a Barcelona

En la sortida corresponent a la Guerra de Successió del cicle dels Dimarts Històrics, pensat per descobrir la història de Barcelona tot passejant-hi, vàrem procurar explicar el conflicte des dels precedents que l’originaren fins a les conseqüències que tingué la caiguda de Barcelona aquell 11 de setembre de 1714. Ara, a través del blog del Centre Europeu de Barcelona, aprofundirem en l’estada que va fer l’Arxiduc Carles d’Àustria a la ciutat, des de la seva entrada triomfal en la tardor de 1705 fins al seu embarcament el 1711.

El novembre de 1705 l’Arxiduc Carles d’Àustria fa l’entrada triomfal a Barcelona, ciutat que ambicionava feia temps com a base en la seva campanya per arribar a Madrid, deposar Felip V de Borbó i entronitzar-se rei de la monarquia hispànica.

Durant els anys anteriors, la política cada cop més autoritària i repressiva del rei Felip havia mogut molts catalans i barcelonins cap a la causa de l’Arxiduc Carles d’Àustria, de qui s’esperava que -si pujava al tron- seria més respectuós amb les constitucions dels país i defensaria els interessos dels seus súbdits catalans.

L'estada de l'Arxiduc Carles a Barcelona

 

La benvinguda del rei (7 novembre 1705)

Gràcies al dietari de la Generalitat podem saber quin recorregut hauria fet l’Arxiduc Carles d’Àustria. Començant pel baluard de Sant Antoni, on «hi havia molta música […] consistint en timbales, trompetas y menestrils, vestits ab cotas de domàs carmesí y blanch», i « li foren entregadas las claus dels portals de esta ciutat», seguí pel carrer Hospital i s’encaminà Rambla avall fins «lo portal de la Dressana, antes del qual, a gastos de la Generalitat, estava format un molt rich arch triunfal adornat de la tapisseria més fina». Arribat al pla de St. Francesc, desfilaren davant del rei les confraries, «que han aportat diferents invencions, que és estada cosa que ha ocasionat singular contento, jubilo y regosijo per a tots. També allí han passat, per davant de sa magestat los gegants, drac y brívia y cavalls cotoners de la ciutat, y la àguila, havent esta dansat y aquells ballat».

Reprenent la marxa, el seguici reial prosseguí pel carrer Ample fins al Born, enfilà el carrer Montcada i s’encaminà cap a la plaça Sant Jaume, passà davant del Palau de la Generalitat, i seguí fins a la plaça de la Seu per visitar la catedral. Com que «hera de nits quant sa magestat és exit de la Seu, los de las sobraditas confrarias, ab un sens fi de número de atxes, lo han acompanyat, y estant ensesas las lluminàrias per los carrers a hont a passat» fins arribar al Palau Reial Nou, al pla de Palau, on s’establiria la residència del rei.

Per copsar l’ambient que es viuria a Barcelona aquell dia, «se ha fet salva real en lo temps de la entrada de sa magestat, disparant tres vegadas tota la artilleria de esta ciutat, essent innumerable lo concurs de la gent que ha acudit per tots los carrers, mirant-se sa magestat ab molta alegria y contento».

 

El jurament de les constitucions catalanes (28 novembre 1705)

Tres setmanes després de l’entrada triomfal a Barcelona, l’Arxiduc Carles d’Àustria es disposa a jurar les constitucions i lleis catalanes davant dels representants dels Braços. La solemne cerimònia es duria a terme a la “sala gran” de l’antic Palau Reial Major, o sigui, l’actual Saló del Tinell, que calgué guarnir per a l’ocasió ja que feia segles que no funcionava com a palau sinó que conformava les dependències de la Reial Audiència.

Altre cop, el dietari de la Generalitat ens ofereix un relat viu i detallat dels fets: «lo secretari de sa magestat, don Ramon de Vilana Perlas, estant de peus a un costat del dit tablado gran, donant la mà dreta a sa magestat, ab alta veu digué en effecte la mercè que sa magestat los entenia fer en jurar las generals constitucions, privilegis, capítols y actes de Cort, usos, pràcticas, costums, llibertats, immunitats y tot lo demés que los sereníssims senyors reys de Aragó, comptes de Barcelona, progenitors seus, de gloriosa memòria han acostumat jurar. Y que també ells, com a tant fels vassalls, li prestasen lo jurament y homenatges acostumats prestar per vassalls. […] Y encontinent se alsà sa magestat y tots los demés, y lo dit secretari de sa magestat llegí allí lo jurament que sa magestat prestava ab alta veu. Y llegit aquell, sa magestat posà la mà sobra la Vera Creu y jurà».

 

L'estada de l'Arxiduc Carles a Barcelona

 

La celebració de les Corts catalanes (5 desembre 1705 – 31 març 1706)

Al desembre de 1705, l’Arxiduc Carles d’Àustria, ara ja reconegut pels catalans com a Carles III, celebra corts catalanes a Barcelona. Les prometedores sessions es desenvoluparan a la Casa de la Diputació, o sigui, el Palau de la Generalitat, on es reuneixen els diputats i una nodrida representació dels Tres Braços: militar, eclesiàstic i reial.

D’aquestes corts, Carles III espera el suport financer per sufragar la campanya militar que l’ha de dur fins a Madrid per ser entronitzat efectivament com a rei de la monarquia hispànica. A canvi s’aproven mesures prou favorables pels catalans, com ara l’ampliació a quatre vaixells per comerciar anualment amb Amèrica des de Barcelona, la regulació dels allotjaments de tropes per a què no siguin onerosos per a la pagesia o la reintegració dels comtats del Rosselló i Cerdanya.

Els punts més conflictius són l’aixecament del vet reial sobre les insaculacions a la Generalitat i el Consell de Cent, que el rei només concedeix de manera revocable, o l’exclusió perpètua dels drets successoris de la Casa de Borbó per governar Catalunya. Quatre mesos després de l’obertura de les Corts, les sessions es tanquen precipitadament arran del primer setge borbònic sobre Barcelona.

Un cop foragitat l’enemic, que no pot sostenir l’encerclament de Barcelona, s’imprimeix la compilació actualitzada de les constitucions catalanes afegint-hi les noves lleis aprovades a les Corts. Davant la retirada borbònica Carles III aprofita per contraatacar i emprèn una cavalcada fins a Madrid, on és rebut amb fredor, i es corona rei. Poc després, hostilitzada la rereguarda del seu exèrcit i amb avenços dels borbònics, Carles III marxa a València i torna a Barcelona al març de 1707.

 

Noces, celebracions i “turisme” (1708)

Després de la derrota d’Almansa (1707), que provoca l’arribada a Barcelona de molts refugiats valencians, hom podia començar a adonar-se que la guerra no anava bé. Tot i així, l’encís que causa la sumptuosa cort de Carles III entre els barcelonins atenua la preocupació pel front. Per entendre l’ambient que es respiraria a la Barcelona del moment recorrem al testimoni del viatger napolità Giovanni Francesco Gemelli Careri, que arriba a la nostra ciutat al juliol de 1708.

Gemelli presencia l’entrada a Barcelona de la princesa Elisabet de Brunswick, que hi havia vingut per casar-se amb Carles III, i el matrimoni dels reis, que es va oficiar a Santa Maria del Mar l’1 d’agost de 1708: «els nuvis reials s’atansaren a l’altar major, on es celebrà la cerimònia de benedicció dels esposos, després de la qual s’entonà el Te Deum, que fou cantat amb música exquisida. Mentre, festejaven aquesta solemnitat tots els canons de la muralla i la milícia amb els mosquetons. […] Un cop acabada la cerimònia a l’església de Santa Maria, Ses Majestats pujaren al palau per l’escala secreta, i un cop arribades, començà la il·luminació de places, carrers i cases i per l’entreteniment fins a l’hora del sopar fou encès un sumptuosíssim castell de focs a la plaça». Aquesta “escala secreta” de la que parla Gemelli podria ser el passadís elevat que el devot rei hauria manat construir per comunicar el Palau Reial Nou amb Santa Maria del Mar i poder-hi anar a oir missa sense necessitat de baixar al carrer i ser destorbat per la gent.

A més de les celebracions en motiu del casament dels reis, la presència de la cort reial a Barcelona s’amenitzava amb tota mena de balls, banquets i concerts. De fet, gràcies a Gemelli, tenim constància de la primera òpera documentada que s’hauria representat a Barcelona, concretament a la Llotja: «al Teatre Reial, s’hi representà una opereta de música dita la “Zenobia in Palmira”, que venia de Milà, on havia estat representada feia molts anys, essent universalment lloada amb l’assistència de Ses Majestats assegudes en dues cadires i de la noblesa en bancs». Pel que fa als balls, explica que «a la sala Sant Jordi de la Casa de la Diputació […] feu erigir una tribuna envoltada de graderies on els músics de la Capella Reial de Sa Majestat cantaren una serenata a sis veus.

I un cop acabada, s’inicià un ball a la mateixa sala, il·luminada per prop de 240 espelmes. El ball començà a la francesa i acabà a la catalana, per donar gust a les dames d’aquesta nació». A banda de totes aquestes activitats, Carles III encara troba temps per anar a veure «unes pedres de marbre en forma de columnes d’uns 60 pams d’alçada amb el seu capitell, que dos homes a penes poden abraçar. La plebs les anomena “columnes d’Hèrcules”, però els més assenyats les consideren sepulcre de Berenguer de Barcelona, aquí soterrat». Es tractaria de les columnes el temple d’August, que encara se’ns conserva –mig amagat– al carrer Paradís.

 

L'estada de l'Arxiduc Carles a Barcelona

 

El recés dels reis a Horta (1709)

La primavera de 1709, per fugir dels tràfecs de la ciutat, els reis s’absentaren del Palau Reial Nou per descansar uns dies al camp prop de Barcelona. L’historiador austriacista Narcís Feliu de la Penya ens ho explica als seus Anales de Cataluña«El Rey y la Reyna, en este tiempo desde 13 de abril hasta 28 de mayo, se hallaron entretenidos en el ameno y plausible País de Orta, á una legua de Barcelona, […] no omitiendo lo que conducía al Govierno Militar, y Político, y á sus devotos exercicios».

A Horta, els reis foren allotjats a la casa que hi tenia Ignasi Fontaner, un mercader enriquit gràcies al negoci de l’aiguardent. D’aquella torre Fontaner d’Horta, estatge dels reis, no se’ns ha conservat cap vestigi, si bé hom creu que la torre Mas Enrich o del Moro, que es manté en peu però greument degradada, pertanyeria a la finca de la torre Fontaner.

 

Barcelona, abandonada davant Felip V (1711-1713)

Les victòries austriacistes de 1710 i la segona cavalcada cap a Madrid fan créixer l’esperança en què la guerra tindrà aviat un feliç desenllaç. Res més lluny de la veritat, després dels contracops borbònics, pels quals Carles III ha de tornar a Barcelona, la situació és cada cop més difícil. En aquest context, la mort de l’emperador Josep I d’Àustria sense un hereu fa que Carles, el seu germà, sigui l’escollit per succeir-lo. Així, l’etern pretendent a rei de la monarquia hispànica acaba embarcant destí a Frankfurt per ser coronat emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic al setembre de 1711.

Per demostrar que manté el compromís amb els seus súbdits, Carles deixa la reina Elisabet a Barcelona com a lloctinent general. Francesc de Castellví, cronista austriacista de la guerra, explica a les seves Narraciones históricas l’ambient que es viuria a Barcelona durant el comiat del rei: «hubo una conmoción del pueblo, malcontentos de que se embarcara, y el pueblo se amotino excitado».

Poc després, el 1712, Anglaterra, que havia instigat l’entrada de Catalunya a l’Aliança de l’Haia en suport de l’Arxiduc Carles, se’n retira i comença a negociar la pau amb els Borbons. L’any 1713, el ja emperador Carles VI, que tracta d’assolir un armistici, fa embarcar Elisabet cap a Viena i ordena l’evacuació dels exèrcits imperials que té a Catalunya pel juliol. Barcelona s’ha quedat sola davant Felip V, àvid de venjança…

 

Text per Adrià Mainar, Guia del Centre Europeu de Barcelona.


 

Bibliografia:

Torras i Ribé, J.M. (2007) La Guerra de Successió i els setges de Barcelona. Barcelona: Rafael Dalmau

García Espuche, A. (2014) Una societat assetjada. Barcelona, 1713-1714. Barcelona: Empúries

*Els fragments traduïts de Gemelli són extrets de l’exposició “El món de 1714” (MUHBA)