Història de la Catalunya Nord

Ir a la siguiente sección

Molts catalans, quan pensen en Catalunya, imaginen automàticament el mapa de l’actual comunitat autònoma que està integrada dins del Regne d’Espanya. D’aquesta manera, obliden la part de Catalunya que el segle XVII va ser annexionada per França: la Catalunya Nord. 

Aquest territori, que en el moment de l’annexió a França suposava al voltant d’una cinquena part de Catalunya, és enormement variat, i està format per cinc comarques diferents: l’Alta Cerdanya, el Capcir, el Vallespir, el Conflent i el Rosselló. Totes elles estan integrades oficialment dins del Departament dels Pirineus Orientals, on també hi ha la comarca majoritàriament occitanòfona de la Fenolheda. 

Els habitants de la Catalunya Nord, doncs, són igual de catalans que els del sud. Però és cert que, en termes generals, han seguit unes dinàmiques molt diferents que els catalans de l’altra banda de la ratlla. Vegem-ho.

 

El pas d’aquests territoris a França després del Tractat dels Pirineus del 1659 va ocasionar que els seus habitants passessin a ser súbdits del rei francès, en aquell moment Lluís XIV, però això no significava que de cop es convertissin en francesos. Malgrat la creació d’una nova frontera i la seva militarització, i algun conflicte important com les revoltes dels Angelets (1667-1674), en termes generals, la vida als pobles catalans es va seguir desenvolupant d’una manera similar a com havia estat fins aleshores. Fins i tot continuà, encara que amb més dificultats, la seva relació amb les altres poblacions de més enllà de la nova frontera per mitjà d’una activitat que esdevindria tradicional a la zona: el contraban.

Quan van anar esdevenint “francesos”, doncs? Fou un procés llarg que podríem sintetitzar en diferents etapes. Si bé la llengua catalana ja fou prohibida per un edicte reial de Lluís XIV l’any 1700 i que amb la Revolució Francesa el francès esdevingué de facto la llengua nacional i de prestigi, no fou fins la Tercera República Francesa, a partir dels anys 70 del segle XIX, que es començaren a produir canvis de profunditat en el conjunt de la població. Fins aleshores, el francès havia estat après per les elits que volien prosperar dins el marc estatal francès, però la majoria del poble seguia fent la seva vida en català.

 

Al llarg de la Tercera República, en canvi, s’impulsà l’escola pública, universal i republicana que arribà a tota la població. I, és clar, aquesta escola, a la qual assistiren tots els catalans del nord de l’època, era únicament en francès i ensenyava uns referents únicament francesos, al mateix temps que bandejava tota la resta de cultures i llengües de l’Estat –que ni tan sols eren considerades llengües, sinó dialectes embrutidors- i n’estigmatitzava l’ús.

Les dues guerres mundials van suposar un accelerador enorme en aquest procés. Sobretot durant la Gran Guerra (1914-1918), molts catalans del nord van ser mobilitzats i enviats a combatre al nord de França, mentre que a la rereguarda la propaganda contra l’enemic alemany suposava un enfortiment del sentiment nacional francès que ja havia estat induït per l’escola. Els soldats que retornaren del conflicte ho feren, en termes generals, amb la consciència de compartir un projecte amb la resta de camarades de les trinxeres i de formar part d’una gran nació: la francesa.

 

La llengua catalana, per tant, cada vegada anava perdent prestigi en més àmbits i en més sectors de la població. Finalment, quan després de la Segona Guerra Mundial s’estengueren al comú de la població els nous mitjans de comunicació de masses (ràdio i televisió), el francès acabà d’entrar i de manera constant a totes les llars nordcatalanes.

Fou en aquest moment de descrèdit absolut del català i de prestigi enorme del francès que, entre els anys cinquanta i seixanta, gairebé tota una generació de pares decidí passar a parlar a llurs fills en francès. Així, es trencava una transmissió intergeneracional de la llengua que duia més de mil anys produint-se. D’aquesta manera, la llengua habitual dels carrers passà en pocs anys de ser el català a ser el francès. I a mesura que s’anava morint la generació que encara tenia com a llengua materna el català, cada vegada era més difícil trobar gent que el parlés amb fluïdesa i riquesa lèxica (el dialecte rossellonès té particularitats molt interessants) o, fins i tot, que simplement el parlés.

Tanmateix, això no significa que no se segueixin sentint catalans: hi ha un fort sentiment català, tot i que, més enllà de nuclis gens menyspreables d’activistes, mestres i defensors de la llengua, en general és expressat d’una manera folklòrica.

El procés seguit a la Catalunya Nord, per tant, fou radicalment diferent que a la Catalunya Sud, on, tal com explicàvem l’altre dia a propòsit del noucentisme, el català esdevingué una llengua de prestigi lligada a la modernitat en contraposició a un estat espanyol considerat retardat i amb reminiscències feudals.

Finalment, us volem recomanar tres llibres que toquen des de diferents angles aquest tema. Una novel·la i dos textos memorial·lístics:

-Joan-Lluís Lluís, El dia de l’ós

-Joan-Daniel Bezsonoff, Un país de butxaca

-Joan-Lluís Lluís, Els invisibles

 

Text per Jan Brugueras