El Noucentisme: Cultura i Política

Ir a la siguiente sección

Estem acostumats a fer ús del mot noucentista com a adjectiu aplicat a edificis, quadres, escultures i, per extensió, a arquitectes i artistes en general. És, però, el noucentisme un moviment artístic? Sí, però no ben bé. Vegem-ho.

Tot allò que entenem per “noucentisme” és resultat d’un moment molt concret i s’anà conformant amb unes finalitats específiques. Anem a pams: Un sector important de la burgesia industrial catalana, desenganyada amb el funcionament de l’Estat després de la crisi sistèmica del 1898, acabà decidint emprendre un projecte polític propi, diferenciat dels que defensaven els partits polítics estatals. Aquest nou projecte entroncava amb les demandes catalanistes que diversos grups duien dècades defensant i es concretaren el 1901 en una candidatura i un nou partit polític: la Lliga Regionalista. 

 

La Lliga va ser la primera organització política catalanista que va aconseguir articular un moviment de masses al seu voltant. Això vol dir que ja no es tractava de quatre lletraferits que discutien de literatura o de les Corts Catalanes medievals amb un impacte limitat, sinó que les candidatures de la Lliga eren votades per milers de persones. I això passava, entre d’altres coses, gràcies a la capacitat que tenien de crear un estat d’opinió a través d’una premsa cada vegada més influent. I aquí és on entra en joc el noucentisme.

La burgesia lligaire no era prou poderosa per provocar una reforma estatal ni per crear-se’n un de propi català, però en canvi sí que podien apostar per fomentar tot un corrent de fons intel·lectual, cultural i artístic que recolzés el seu sistema de valors i, en definitiva, el seu projecte polític. El noucentisme era, doncs, un projecte cultural integral que volia apuntalar l’hegemonia cultural i política de la Lliga Regionalista.

El màxim verbalitzador de tot allò que esdevindria el noucentisme fou Eugeni d’Ors, que escrigué de manera pràcticament ininterrompuda una secció anomenada Glosari entre 1906 i 1920 al diari de la Lliga, La Veu de Catalunya. Ors es convertí en l’intel·lectual més influent de la premsa catalana de l’inici de segle i, des d’aquesta posició, es dedicà a anar concretant què volia dir ser noucentista (ell mateix creà el concepte, jugant amb l’homonímia del “nou” referent a novetat i del “nou” de la nova centúria que començava, el Nou-cents).

 

Les intervencions d’Ors, per tant, anaren formant un sistema filosòfic que recolzava la política de la Lliga al mateix temps que definia el tipus de societat a què s’aspirava. Però Ors era conscient que un moviment polític de masses no es podia articular només de pensament i que allò que realment relligava una societat eren les imatges. Per això des d’un inici es dedicà a tractar temes estètics.

Segons l’intel·lectual català calia fugir del realisme propi del segle XIX i avançar cap a unes representacions artístiques que plasmessin una societat urbana ideal, on el conflicte hagués desaparegut i on es representés un estadi superior de la civilització. Això portà Ors a connectar el noucentisme amb el classicisme i el mediterranisme propis de la tradició grecollatina. I és aquí on trobem que les conceptualitzacions d’Ors afecten a moltíssims artistes catalans del moment: de l’escultor Josep Clarà al pintor Joaquim Torres Garcia, del poeta Josep Carner a l’arquitecte Nicolau Maria Rubió Tudurí.

Al mateix temps, el noucentisme fou un corrent cultural que propugnava la normalització de la cultura catalana de manera que se la pogués equiparar a qualsevol altra cultura europea. En aquest sentit, els dirigents de la Lliga es dedicaren a crear un seguit d’institucions que han acabat esdevenint el pal de paller de la cultura catalana: l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, etc. I tot això ho pogueren fer gràcies a la constitució de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, que representà la primera institució d’autogovern –si bé molt limitat- de Catalunya des de la pèrdua de les institucions pròpies el 1714.

La Mancomunitat també apostà decididament per articular tot el territori català, per crear xarxes de biblioteques i d’escoles publiques, i per enfortir els diferents sectors productius catalans. Tot plegat amb la voluntat de modernitzar un país, apropar-lo a la modernitat europea del moment (en contraposició al retard espanyol) i relligar-lo en un projecte nacional propi: el català.

 

Text obra dels nostres professors i guies: Albert Oliet i Jan Brugueras

 

 

 

Descobreix fent clic aquí més articles culturals escrits pels nostres professors i guies