Les bruixes a Catalunya

Ves a la següent secció
Article blog cultural les bruixes a Catalunya

Viatges de Marxa Nòrdica a la Cerdanya

Aldonça Rossa, la Bruixeta de la Cerdanya

Hi havia una vegada, al bonic poble de Bellver de Cerdanya, una nena anomenada Aldonça Rossa. Tot i tenir només dotze anys, era ja molt valenta i espavilada i el seu pare l’enviava a comprar i vendre productes per poder portar algunes monedes a casa. En un d’aquests viatges, mentre anava cap a Puigcerdà per vendre una gallina i llavors de cànem, va trobar-se a una dona al mig del camí. Es va presentar com la Bruixa Juanga i li va explicar les meravelles que feia: volava, creava pocions, invocava a éssers màgics i maleïa a qui li feia la guitza … Feia màgia! La nena embadalida, va acceptar sense pensar-ho dues vegades la proposta de la Bruixa Juanga: deixar enrere la seva vida trista i humil per convertir-se en una bruixa com ella. L’Aldonça ho va fer, sí, però sense adonar-se que la condició per aconseguir-ho potser era massa important… Havia de renegar de Déu, de la Verge i de tots els sants per poder vendre la seva ànima al mateix dimoni.

Un cop convertida en bruixa va reprendre el seu camí cap a Bellver per començar la seva nova vida. Però, casualment o no, es va trobar amb una altra dona. Aquest cop era una remeiera anònima que li va ensenyar a curar les galteres. Així doncs, tornà a Bellver i gràcies al que havia après pel camí, va exercir de remeiera. El seu èxit era enorme i venia gent d’arreu per que la Bruixeta de Bellver – nom amb el que se la coneixia – els curés.

La seva fortuna va ser tan gran com la seva popularitat, fins que un veí la va denunciar a la Santa Inquisició. Durant l’interrogatori que es va celebrar a la Casa de la Vila de la Plaça Major, ella va confessar ser bruixa i va explicar que sobrevolava l’estany del Malniu a les nits amb les seves companyes i companys. Finalment, tot va acabar més o menys bé… Se li va prohibir exercir tan de bruixa com de remeiera si volia continuar viva. L’Aldonça va seguir viva, sí, però va perdre la fama, la feina i la fortuna.

La història més enllà de les llegendes

Aquesta és una de les moltes llegendes que existeixen sobre bruixes a Catalunya durant l’edat mitjana. L’hem pogut conèixer gràcies al viatge que es va fer amb el Centre Europeu a les comarques de la Cerdanya i el Capcir en el qual, evidentment, es va visitar Bellver. En la cultura popular la bruixa – o bruixot, tot i que hi havia menys homes– era un ésser que adquiria poders sobrenaturals mitjançant pactes amb el diable. Aquesta creença era utilitzada – ja fos per la Santa Inquisició com pels senyors i nobles – per treure del mig persones que sortien de l’ordre social establert.

I, quins poders tenien aquestes bruixes? Segur que tothom ha sentit l’expressió “plou i fa sol, les bruixes es pentinen” i és que els fenòmens meteorològics més agressius o estranys – caure pedra, glaçades, boira, etc. – es creia que eren provocats per elles. També podien fer mal i provocar accidents, però els més temuts eren aquests canvis en el temps que afectava a la vida diària de la població, ja que depenia de la terra.

La llegenda de la Bruixeta de Bellver es remunta al segle XV però la persecució i execució de suposades bruixes va augmentar moltíssim durant el segle XVII. Es calcula que entre 1616 o 1622 es van acusar i ajusticiar unes quatre-centes dones a Catalunya. Hem de tenir en compte que aquests anys es van caracteritzar per una crisi social, econòmica i religiosa. Moltes de les dones que van morir eren remeieres – com la protagonista d’aquesta història – o llevadores, però tothom creia en la bruixeria. Tan era així que tenien una sèrie de rituals per evitar-les: perfumar o beneir objectes, pintar les cases de blau, posar-se la camisa del revés, tenir sempre pa al calaix o, abans d’explicar qualsevol història sobre bruixeria, senyar-se i dir amb veu alta i clara “Que Déu ens vulgui bé i cap mala persona hi pugui res”.

Bruixes i bruixots tenien punts de trobada per fer els seus famosos aquelarres on feien tot tipus de màgia i també, com l’Aldonça explicava, sobrevolaven paisatges amb les seves escombres. La màgia d’aquests paratges dura fins als nostres dies, doncs és ben conegut que l’estany del Malniu era un lloc de bruixes. Era allà on es reunien per ballar al voltant del foc, menjar, beure i inhalar vapors i fums d’herbes diverses. Fins i tot es diu que, durant la nit del Divendres Sant, es pot veure al fons del llac la creu de Crist que recorda com les bruixes i bruixots renegaven de Déu i eren fidels al dimoni.

I és que a Catalunya les llegendes sobre bruixeria són moltes i molts diverses, però on es concentren més és al Pirineu i als seus voltants. No és pas casual ja que l’origen del fenomen de la cacera de bruixes va començar en aquestes muntanyes i, és més, un dels primers textos jurídics de tota Europa que tipifica la bruixeria com a un delicte és català, provinent de la Vall d’Àneu i es troba dins les Ordinacions de la Vall d’Àneu de 1424.

 

Marina