Amb la caiguda de Constantinoble (1453), l’avenç dels turcs otomans pels Balcans i el Mediterrani sembla imparable. A l’est d’Europa, les forces de Solimà el Magnífic arriben a assetjar Viena (1529) mentre el nord d’Àfrica també cau en mans turques. Serà precisament de les costes de “Berberia”, a la regió que avui coneixem per Magrib, d’on sortiran les expedicions de corsaris “berberescos” que assolaran el Mediterrani.

Un dels corsaris otomans més destacats serà Khaid ed-Din “Barba-rossa“, que assalta repetidament les costes d’Itàlia, la Provença i la Península Ibèrica. Arran d’aquests atacs, moltes poblacions costaneres catalanes aixequen torres de guaita i defensa, s’organitzen patrulles de galeres per a què vigilin la costa i es tracen camins de ronda des d’on cossos de guàrdia controlaran l’horitzó per anticipar-se a la temuda arribada dels “moros”.

Els jurats de Palamós, trobant que la ciutat no està prou ben defensada per afrontar un possible atac, demanen repetidament a Beatriu Fernández de Córdova, la comtessa de Palamós, que els hi enviï noves peces d’artilleria per poder reforçar la defensa però l’armament no arribarà mai.

Un 7 d’octubre de 1543, 23 galeres otomanes -que venien de saquejar Cadaqués– es planten per sorpresa davant Palamós, el bombardegen i inicien l’assalt. La majoria dels palamosins fugen, atemorits, però uns pocs es queden defensant la ciutat. Alertats, uns 200 homes de Palafrugell arriben per socórrer Palamós però l’aclaparadora superioritat dels turcs fa que s’acabin replegant.

Quan dos dies més tard els corsaris abandonen Palamós, l’espectacle que deixen és terrible. Hi ha homes decapitats, empalats, cremats i esquarterats, l’Església de Santa Maria ha estat incendiada amb imatges i retaules dins i els seus llibres han estat llançats a la mar, quedant escampats al llarg de la platja per l’acció de les ones. A més, s’han endut algun palamosí com a captiu. Segons relata el notari Brugarol de Palafrugell, que fou testimoni de com va quedar Palamós: “[…] tant gran destrucció e ruhina feren e an feta en dita vila, que sols en mentar-la, no ha cor de cristià que no plore gotas de sanch”.

Text per Adrià Mainar. Podeu trobar més articles culturals en el seu Bloc: Esguard Històric