L’obra

La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda és una de les obres cabdals de la literatura catalana, que ha tingut un reconeixement a nivell internacional demostrat en les més de setanta edicions que se n’han fet en català i en les més de trenta traduccions en altres llengües. De fet, Mercè Rodoreda és l’escriptora més llegida i traduïda de la literatura catalana.

Però aquesta obra és molt més que pàgines, lletres, traduccions, edicions… L’autora mateixa explica que va començar a escriure després d’una gran decepció: va enviar Jardí vora el mar al Premi Joanot Martorell i el jurat no la va valorar. Això la va dur a tenir una empenta d’orgull, la qual la va portar a escriure amb passió, veritat i nostàlgia. Nostàlgia de la seva infantesa a Sant Gervasi de Cassoles i a Gràcia, dels passejos per la Rambla del Prat fins als Jardinets amb la seva mare i de les sortides amb el seu avi als cinemes Trilla, Smart i Mundial. Passió que ella mateixa descriu en el pròleg que va fer per l’obra amb les paraules següents:

“La vaig escriure febrosament, com si cada dia de treball fos el darrer de la meva vida. Treballava encegada […], procurant que, malgrat les presses amb què escrivia, el cavall no se’m desboqués…”

Veritat transmesa en el viatge en el temps, els anys abans de la Guerra Civil i la mateixa guerra, i en l’espai, ja que ens podem imaginar tot el que ens narra la mateixa protagonista. La Natàlia – o Colometa com l’anomena en Quimet – també ens mostra aquesta veritat: és qualsevol persona que tingui un viatge personal o qualsevol persona que la vulgui escoltar a través de les pàgines de la Mercè Rodoreda.

L’escriptora

“Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc… I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m’ha fet molta por.”

Aquestes són les paraules amb les quals Rodoreda acaba el pròleg de Mirall trencat. I és que la seva vida ha estat tan plena d’esdeveniments i persones – sense voler-ho en molts casos – que no pot evitar que part d’ella es vegi en cadascun dels seus personatges i novel·les. Un dels episodis més contundents de la vida de Rodoreda, i també de la Natàlia, és la proclamació de la Segona República i la posterior Guerra Civil. La Natàlia la viu a Barcelona i Mercè Rodoreda a l’exili, primer a París – amb una curta estança a Llemotges – i després a Ginebra, on crea La Plaça del Diamant.

“En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric m’interessa d’una manera molt relativa. L’he viscut massa.”

Així mostra l’escriptora en el pròleg de Mirall trencat com, sense casi ni adonar-se’n, deixa una part d’ella en tot allò que escriu.

La protagonista

La Natàlia, la Colometa, la jove innocent que deixa que la seva vida giri entorn dels homes, la que no sap dir que no. És la mateixa que al llarg de la novel·la lluita per tirar endavant, malgrat en Quimet, malgrat la Guerra, malgrat ella mateixa. Una dona que evoluciona fent partícep al lector, ja que ella és també la narradora. És força i constància, característiques que potser no veus a l’inici de la història però, quan tanques el llibre, et deixa la pell de gallina durant uns minuts.

La mateixa autora, també en el pròleg de Mirall trencat, s’imagina que la Natàlia li diu:

“Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però a l’acabament del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d’alegria al món: la d’uns quants ocells que es banyen en un toll d’aigua. Contents…”

Podríem dir molt més d’aquesta novel·la i de la seva autora. Existeixen molts escrits que les analitzen.

Et convidem a consultar les sortides que farem per Barcelona i Catalunya.

Marina