El paisatge que tenim a Catalunya és dels més variats de la península Ibèrica: podem anar a grans ciutats com Barcelona, a paratges marítims únics i salvatges com la Costa Brava, a petits pobles que semblen pessebres com els que tenim pel Berguedà, fins i tot podem observar zones volcàniques a la Garrotxa i, per descomptat, muntanyes com les dels Pirineus.

Així doncs, podem triar entre moltes zones depenent dels nostres gustos. Però de parc nacional només en tenim un: El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El paisatge que aquí podem trobar és impressionant i variat. Els gairebé 200 estanys i encara més rierols permeten que sigui una zona de gran riquesa en flora i fauna. Un dels estanys més coneguts és l’Estany de Sant Maurici, als peus de la meravellosa muntanya dels Encantats, fent-li de mirall natural i creant un efecte màgic i únic. Les roques que formen aquesta muntanya de dos pics són calcàries metamorfitzades; el pic més alt es troba a 2.748,70 metres i està separat de l’altre per una gran enforcadura.

Aquesta formació geològica, situada al municipi d’Espot (Pallars Sobirà), es considera un dels paisatges més bonics i característics del Pirineu lleidatà. És normal, doncs, que, atònit i sorprès, l’ésser humà hagi imaginat històries, escenes, sorolls, formes… que han acabat creant una llegenda al voltant de les muntanyes dels Encantats.

Aquesta llegenda ens explica l’origen del nom i la forma tan característica que tenen els Encantats.

Fa molt i molt de temps, el dia de la festa de Sant Maurici, els habitants d’Espot anaven, com cada any, en romeria cap a l’ermita del poble dedicada al sant. Era una diada molt important i tothom estava emocionat. La celebració començava sempre amb una solemne missa a la qual hi assistien tots els habitants del poble i també forasters. Alguns d’ells compartien la joia del dia, però d’altres se’n reien. Com va ser el cas de dos caçadors que passaven per allà i que, quan van veure la gentada que envoltava la petita ermita per poder escoltar la missa, van començar a fer burla: “aquesta gent perd el temps”, “quina bajanada”, “el que haurien de fer és anar a caçar, ara que és temporada, i deixar d’adorar a una imatge de pedra que no els escolta”, anaven dient.

Òbviament, la gent que allà estava es va sentir molt dolguda per les paraules dels forasters cap a ells i cap al seu patró. És per això que van començar a pregar perquè el que havien fet no quedés sense càstig.

Els dos caçadors, encara rient, van continuar el seu camí endinsant-se cap al bosc per buscar alguna peça de caça amb l’ajuda del seu gos. Al cap de no res, va aparèixer l’isard més bell que havien vist mai, però ells eren caçadors, així que el van començar a perseguir muntanya amunt. Era un isard jove i fort i els dos homes aviat van començar a panteixar i a perdre el ritme. Finalment, a l’enforcadura de dos pics el van perdre de vista, però no es van rendir. Van pujar fins al punt més alt, allà on l’isard havia desaparegut. Just en aquell instant, a l’ermita d’Espot, aquell qui estava oficiant la missa “alçà a Déu” – va alçar l’hòstia consagrada i el calze – i acte seguit va caure un llamp ben a prop… Sabeu a on? Exacte, allà on eren els dos caçadors. Aquell llamp va encantar als dos caçadors i al seu gos, petrificant-los. Així, per sempre més, van quedar convertits en estàtues de pedra a l’enforcadura dels Encantats.

Una altra versió de la història explica que, en un inici, quan els caçadors van pujar per la muntanya buscant a l’isard, aquesta només tenia un pic. Però quan va sonar aquell tro eixordador, en van aparèixer dos que correspondrien, cadascun d’ells, a un caçador petrificat.

Si voleu veure en directe l’escenari d’aquesta llegenda i altres paratges únics dels Pirineus de Lleida, no us podeu perdre els viatges que fa el Centre Europeu de Barcelona.